El Paral·lel fent país. Impacte i percepció de l’oferta escènica del Paral·lel, 1892-1936
Ítem
Títol
El Paral·lel fent país. Impacte i percepció de l’oferta escènica del Paral·lel, 1892-1936
Autor
Eduard Molner
Data
2017-07-10
Drets
Drets d'autoria
Tipus
Thesis
Ph.D. Thesis
Tipus d'ítem
Thesis
Abstract Note
Aquest estudi parteix d’una doble pregunta a partir de la constatació del desconeixement d’una gran majoria ciutadana dels trets fonamentals del fenomen de l’oferta espectacular del Paral·lel, i del rebuig de l’elit cultural catalana a les expressions de cultura popular escènica emanada dels locals d’espectacle d’aquesta avinguda.
L’estudi planteja una investigació que es proposa explicar el contingut de l’oferta espectacular del Paral·lel. L’anàlisi dels continguts escènics com a mirall, reflex, expressió d’una manera de ser, fer i pensar de les classes populars catalanes i al mateix temps contribuïdors al relat d’aquests segments socials sobre la seva manera d’entendre el seu paper en la història del país, la seva posició política, i la seva manera de veure el món i la vida. Tot plegat ens ajuda explicar, també des del Paral·lel, el perquè de l’evolució política de les classes populars catalanes en les quatre primeres dècades del segle XX.
Així doncs el primer bloc de l’estudi planteja una panoràmica general del Paral·lel des de la seva fundació fins a l’època republicana, el que podríem considerar les dècades d’expansió i maduresa de l’oferta escènica del Paral·lel. L’espectacle del Paral·lel fins a l’acabament de la Primera Guerra Mundial, gira al voltant en primer lloc del flamenquisme, la fira, l’espectacle fantàstic i sobrenatural, l’esport – espectacularitzat en un primer moment com a proesa física-, el cuplet, i un conjunt d’expressions més genuïnament teatrals, com són la pantomima, el melodrama, el drama social, el teatre polític i el vodevil que es convertí en espectacle de consum massiu als teatres del Paral·lel.
El punt que dediquem a la concentració de l’espectacle en la trama urbana de Barcelona, a l’avinguda del Paral·lel, “Perquè al Paral·lel? S’imposa una demanda social a la planificació”, està concebut per explicar el perquè una via concebuda en origen per a l’ús residencial i la comunicació amb el port de la ciutat, acaba concentrant nombroses sales dedicades a l’espectacle gràcies a les disposicions provisionals urbanístiques d’un ajuntament en conflicte amb els interessos dels propietaris.
Situats al llindar de la dècada dels anys vint hem volgut acabar aquest panorama sobre l’oferta cultural del Paral·lel amb una exposició del que anomenem els gèneres de la maduresa del Paral·lel: el drama realista del Districte V, la revista (la més local, que es configura al voltant de la figura cabdal de Joaquim Montero, i la d’atmosfera cosmopolita, que deu la seva magnitud al productor Manuel Sugrañes) i en darrer lloc el teatre líric. Emergeix en aquest Parla·lel madur la potència de la figura de Josep Amich i Bert, Amichatis.
Dediquem el segon bloc d’aquest estudi a Baixant de la Font del Gat o la Marieta de l’ull viu, d’Amichatis i Gastó Màntua, molt probablement l’obra dramàtica més vista a Catalunya, a la dècada dels anys vint del segle passat. N’estudiem els derivats La campana de Gràcia o el fill de la Marieta, i les versions lírica i fílmica, basades en la peça original; la relació de l’obra amb un precedent il·lustre, L’auca del senyor Esteve; i l’estudi de la recepció en les principals capçaleres del període, amb un esforç de quantificació de la seva acollida per part del públic a partir de la cartellera publicada, i una deducció de la petjada en l’imaginari popular a partir del rastre de la peça original i dels seus derivats al llarg de més de deu anys d’ençà de la seva estrena l’abril de 1922. L’anàlisi de “La Marieta” confirma la presència hegemònica en el teatre del Paral·lel de valors polítics republicans, i una nova concepció de les relacions home-dona.
El darrer gran bloc de l’estudi està dedicat a la percepció de la revista cultural més prestigiosa d’època republicana, Mirador, sobre la producció escènica del Paral·lel. En un buidatge que comprèn des del naixement de la revista el 1929 fins l’esclat de la Guerra Civil el 1936, queda palesa la mirada severa, i el rebuig manifest, envers la producció escènica generada al Paral·lel per part dels col·laboradors de la publicació. Mirador proposa un projecte de modernització del país, basat en els referents internacionals d’entreteniment popular, en el que no hi tenen cabuda les manifestacions escèniques del Paral·lel considerades vulgars i indignes com a tals de la cultura catalana.
L’estudi planteja una investigació que es proposa explicar el contingut de l’oferta espectacular del Paral·lel. L’anàlisi dels continguts escènics com a mirall, reflex, expressió d’una manera de ser, fer i pensar de les classes populars catalanes i al mateix temps contribuïdors al relat d’aquests segments socials sobre la seva manera d’entendre el seu paper en la història del país, la seva posició política, i la seva manera de veure el món i la vida. Tot plegat ens ajuda explicar, també des del Paral·lel, el perquè de l’evolució política de les classes populars catalanes en les quatre primeres dècades del segle XX.
Així doncs el primer bloc de l’estudi planteja una panoràmica general del Paral·lel des de la seva fundació fins a l’època republicana, el que podríem considerar les dècades d’expansió i maduresa de l’oferta escènica del Paral·lel. L’espectacle del Paral·lel fins a l’acabament de la Primera Guerra Mundial, gira al voltant en primer lloc del flamenquisme, la fira, l’espectacle fantàstic i sobrenatural, l’esport – espectacularitzat en un primer moment com a proesa física-, el cuplet, i un conjunt d’expressions més genuïnament teatrals, com són la pantomima, el melodrama, el drama social, el teatre polític i el vodevil que es convertí en espectacle de consum massiu als teatres del Paral·lel.
El punt que dediquem a la concentració de l’espectacle en la trama urbana de Barcelona, a l’avinguda del Paral·lel, “Perquè al Paral·lel? S’imposa una demanda social a la planificació”, està concebut per explicar el perquè una via concebuda en origen per a l’ús residencial i la comunicació amb el port de la ciutat, acaba concentrant nombroses sales dedicades a l’espectacle gràcies a les disposicions provisionals urbanístiques d’un ajuntament en conflicte amb els interessos dels propietaris.
Situats al llindar de la dècada dels anys vint hem volgut acabar aquest panorama sobre l’oferta cultural del Paral·lel amb una exposició del que anomenem els gèneres de la maduresa del Paral·lel: el drama realista del Districte V, la revista (la més local, que es configura al voltant de la figura cabdal de Joaquim Montero, i la d’atmosfera cosmopolita, que deu la seva magnitud al productor Manuel Sugrañes) i en darrer lloc el teatre líric. Emergeix en aquest Parla·lel madur la potència de la figura de Josep Amich i Bert, Amichatis.
Dediquem el segon bloc d’aquest estudi a Baixant de la Font del Gat o la Marieta de l’ull viu, d’Amichatis i Gastó Màntua, molt probablement l’obra dramàtica més vista a Catalunya, a la dècada dels anys vint del segle passat. N’estudiem els derivats La campana de Gràcia o el fill de la Marieta, i les versions lírica i fílmica, basades en la peça original; la relació de l’obra amb un precedent il·lustre, L’auca del senyor Esteve; i l’estudi de la recepció en les principals capçaleres del període, amb un esforç de quantificació de la seva acollida per part del públic a partir de la cartellera publicada, i una deducció de la petjada en l’imaginari popular a partir del rastre de la peça original i dels seus derivats al llarg de més de deu anys d’ençà de la seva estrena l’abril de 1922. L’anàlisi de “La Marieta” confirma la presència hegemònica en el teatre del Paral·lel de valors polítics republicans, i una nova concepció de les relacions home-dona.
El darrer gran bloc de l’estudi està dedicat a la percepció de la revista cultural més prestigiosa d’època republicana, Mirador, sobre la producció escènica del Paral·lel. En un buidatge que comprèn des del naixement de la revista el 1929 fins l’esclat de la Guerra Civil el 1936, queda palesa la mirada severa, i el rebuig manifest, envers la producció escènica generada al Paral·lel per part dels col·laboradors de la publicació. Mirador proposa un projecte de modernització del país, basat en els referents internacionals d’entreteniment popular, en el que no hi tenen cabuda les manifestacions escèniques del Paral·lel considerades vulgars i indignes com a tals de la cultura catalana.
Archive
Tesis Doctorals en Xarxa
Archive Location
Digital
Data
2017-07-10
Drets
Drets d'autoria
Thesis Type
Ph.D. Thesis
Títol
El Paral·lel fent país. Impacte i percepció de l’oferta escènica del Paral·lel, 1892-1936
University
Universitat de Barcelona
URL
Col·lecció
Citació
Eduard Molner, “El Paral·lel fent país. Impacte i percepció de l’oferta escènica del Paral·lel, 1892-1936,” Dones i músiques entre segles, consulta 3 desembre de 2024, https://donesmusiques.net/items/show/192.