El projecte

Dones i músiques entre dos segles. La cultura no transforma, nosaltres transformem la cultura.

El projecte de recerca existeix gràcies al suport rebut del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya amb la concessió de la Beca per a la recerca i la innovació en els àmbits de les arts visuals, dels nous sectors creatius, de les arts escèniques, de la música i del pensament.

La temàtica de la recerca està focalitzada en l’estudi de la relació professional de les dones amb el món musical entre 1850 i 1950 al territori català, per situar-les dins un context cultural en contínua transformació.

Sempre que sento parlar de la Cultura com un ens, m’imagino una senyora amb una bona educació, generosa, un gran saber acumulat i que ens mostra i apropa la bellesa del món. Quan, a més a més, em diuen que té la possibilitat de transformar-nos, ella sola, en l’entremig d’un espai desolat en la ignorància, la meva imaginació la dibuixa com una superheroïna contemporània.

Pocs minuts després d'aquesta imatge desbordada, la superheroïna esdevé de nou una persona que camina en un sistema socioeconòmic, on també està inclosa la cultura i les seves manifestacions, amb consideració de popular o no.

El terme cultura conté tota la complexitat de les vivències i relacions amb en el nostre entorn. La proposta de recerca no tracta de definir el terme i encaixar-lo amb unes significacions concretes, per això està al títol com a rerefons, com a fil conductor que ens ajuda a descobrir quines són les polítiques culturals, la legislació envers les dones, l'educació, les relacions socioeconòmiques que afecten i transformen la professionalització de les dones en les diferents manifestacions musicals.

El món de la creació, l'art i la cultura, en realitat el món en si mateix, no ha estat només un món d'homes, mai, tot i que els noms que estudiem, encara ara, seguint els currículums dels estudis, són només d'aquelles persones que han «marcat» la construcció històrica de les disciplines d'estudi. Trencar els relats, situar l'accent de reflexió més enllà del fil amb el qual hem estat educades no és gens fàcil, com tampoc ho és ser equitatives i valorar la societat en la seva totalitat. La cultura i l'art no només estan als currículums i no són, només, les grans obres que estudiem una vegada i una altra. Manquen molts anys d'estudis i un gran canvi de perspectiva sobre els valors que es transmeten en els estudis. Mirar endarrere amb perspectiva de dona vol dir caminar pels marges, trencar i obrir noves formes de reflexió.

L’àngel de les tesis de la història de Walter Benjamin apareix per recordar-nos:

Hay un cuadro de Klee que se llama Angelus Novus. En él se representa a un ángel que parece como si estuviese a punto de alejarse de algo que le tiene pasmado. Sus ojos están desmesuradamente abiertos, la boca abierta y extendidas las alas. Y este deberá ser el aspecto del ángel de la historia. Ha vuelto el rostro hacia el pasado. Donde a nosotros se nos manifiesta una cadena de datos, él ve una catástrofe única que amontona incansablemente ruina sobre ruina, arrojándolas a sus pies. Bien quisiera él detenerse, despertar a los muertos y recomponer lo despedazado. Pero desde el paraíso sopla un huracán que se ha enredado en sus alas y que es tan fuerte que el ángel ya no puede cerrarlas. Este huracán le empuja irreteniblemente hacia el futuro, al cual da la espalda, mientras que los montones de ruinas crecen ante él hasta el cielo. Ese huracán es lo que nosotros llamamos progreso. (BENJAMIN, W. 1989)

L’àngel d’esquenes només pot veure el passat perquè el futur en sí mateix no existeix, per tant això que denominem progrés com a promesa de millora tampoc existeix.

Tornar la mirada cap al passat no ha d'esdevenir només una cadena de relats, el passat esdevé per Walter Benjamin un "temps-ara", aquest àngel que assenyala la necessitat de l'actualització de les runes. Què hi ha al passat que ens parla d'un ara? Què ens permetrà pensar-nos sense messianismes?

En aquest sentit, sense messianismes, és el que ens explica Dora Haraway en la introducció de Seguir con el problema:

De hecho, seguir con el problema requiere aprender a estar verdaderamente presentes, no como un eje que se esfuma entre pasados horribles o edénicos y futuros apocalípticos o de salvación, sino como bichos mortales entrelazados en miríadas de configuraciones inacabadas de lugares, tiempos, materias, significados. (HARAWAY, D. 2019)

La història i el pensament de les dones ha transcorregut en el mateix temps i espai que la dels homes, amb la diferència que només ells han disposat de veu per explicar-la de forma acadèmica i legitimada. Proposar una recerca al voltant de les dones és quelcom més que afegir noms a un sistema de graus i jerarquies ja establertes, és fer un nou relat o, millor no fer-lo, mirar directament al passat, compost de fragments i vestigis, desenterrar-los per ser visibilitzats i que cadascú pugui trobar la "melodia", allunyant-nos del ritme com ens explica María Zambrano en la justificació del format de Notas para el método.

Estas Notas de un método no son anotaciones, sino notas en sentido musical, lo cual impone, más que justifica, la discontinuidad. Habiendo sido la continuidad perseguida por Occidente el más grave de sus obstáculos, al conservar la melodía, o buscándola, ha salvado lo que hay más allá del ritmo. (ZAMBRANO, M. 1989)

La singularitat de la proposta rau en la seva temàtica, molt poc estudiada i també, en certa manera, a recuperar una metodologia de treball que va utilitzar Walter Benjamin pels seus Das Passagen-Werk, obra que no va acabar mai degut al seu exili. El seu projecte era fer emergir la filosofia de la història del segle XIX a través de les notes i arxiu que elaborava a la ciutat de París. Tot i que en la metodologia no hi ha innovació, és una agrupació de referències bibliogràfiques i un repositori digital, sí que hi seria en la formalització digital amb les possibilitats de difusió i reproducció i creixement en deixar les dades en accés obert.

Benjamin escriu sobre la importància del visual, de les imatges que imperceptiblement es van fixant en la nostra retina, gairebé sense adonar-nos-en, de com tot un segle passa pels nostres ulls, en petits detalls, en la quotidianitat. De com el nostre entorn estableix un diàleg amb nosaltres, sobretot en els canvis del món, amb la publicitat, la moda, els diaris, les noves arquitectures, passegem per un món ple de minúscules percepcions, que ens sedueixen i condueixen. I és precisament això el que vol revelar als seus contemporanis Benjamin, el poder de seducció de la imatge, en un discurs per a despertar a la multitud que s'adorm.

Quina és la imatge de les dones professionalitzades en la pràctica musical que ens ha quedat en la retina? Què s’escriu sobre elles als diaris? Quins espais ocupen en les seves representacions?

L'obertura del focus més enllà de la fotografia oficial, amb equitat, ens ha de portar a valorar quina aportació fan les dones des de les primeres companyies d'òpera a començaments del segle XIX, però especialment de mitjans de segle fins a les que actuen als cafès i les que com Pilar Primo de Rivera programen l'educació de les dones i la seva relació amb la música.

Nieves Hernández Romero analitza al seu article ¿Compositoras invisibles?: la creación musical femenina en España en el siglo XIX a través de la prensa de la época, la invisibilització de les dones compositores als estudis i documentació oficial mentrestant la premsa parla d'elles amb tota naturalitat. Seguint aquesta metodologia de treball, s'ha fet un apropament a les revistes i diaris de l’època a través d’una sèrie de qüestionaments, per volcar-los a un gestor de referències bibliogràfiques: Dones i músiques a Zotero:

Com afecten afecten a les dones els canvis polítics i jurídics i com responen?
Quins estudis tenen?
Quines són les condicions i els condicionants socials i econòmics?
Quina imatge projecten des de l'escenari?
Com són rebudes?
Quina és la seva aportació en les transformacions culturals?

A través d’aquests articles que aparaulen la visió d’un temps, les imatges i representacions, es nodreix una proposta de referències bibliogràfiques per configurar la relació entre les dones i les músiques, veurem la contribució d’aquestes en les transformacions culturals d’un tall de temps.