En els salons de nostres burguesos y fins de molts menestralets barcelonins el piano hi es avuy com un article de primera necessitat. Lo que avans constituia pera gent de certa posició un conexement complementari o d'adorno, com ne diuen encare als colegis ahont ensenyan les manipulacions d'aquell instrument, s'ha fet d'un quant temps ensá indispensable per la eduació d'una senyoreta de bona y de mitjana societat (...)

Afortunadament algunes famílies barcelonines han dexat d'entendre que'l piano tingui d'ésser el pretext pera matar l'aburriment de gent desvagada o pera donar espansió en sos salons als aymants de Terpsícore

(...)

de la ensenyansa donada pels bons mestres que tenen acaparada tota la generació jove pianistable de Barcelona, van sortint cada dia joves pianistes que proclamen la deslliura del piano del jou d'una vergonyosa rutina y fan esperar en una superior cultura artística d'un apart al menys dels músichs o senzills amateurs del nostre porvenir.

(...)

Ahir era en Granados qui'ns feya conéixer de mica en mica un tal bell esplet de jovent sortir de sa catedra de pianística, o en Rodriguez Alcántara qui'ns presentava a sa jove dexeple, la Onia Farga, la que are precisament acaba d'obtenir un falaguer éxit a París, avuy es en Vidiella fent-nos admirar entre altres a ses dues notables dexebles, la Carlota Campins y la Enriqueta Marcé.